ANGEL PASCUAL RODRIGO 
       

       
       

      noche
       
       
       
       
       

      COME, GENTLE NIGHT. 2003. Acrílico / tela. 46 x 184 cm
      Colección particular
       



 
       

 
     
    MIRA AMB QUI MIRA EL PAISATGE

     
    Guillem Frontera


    En molts de paisatges d'Angel Pascual, hi ha una figura humana que contempla el paisatge. És una figura que l'artista ha trobat en una o altra pintura --Claudi Lorena, per exemple-- i que ha convidat a participar en la contemplació ritual de l'eternitat quan frega, com l'ombra d'un àngel, fragments del paradís terrenal. Més enllà d'aquest paisatge, la memòria de l'home s'ha esbucat, exhausta, en un escenari devastat.

    La figura que se'ns ha avançat imposa el seu silenci --no gosaríem interrompre la seva contemplació-- i ens avisa que no hi ha res de trivial davant els nostres ulls: algú --l'artista, amb tota probabilitat-- ha estat abans aquí i hi ha restaurat acuradament la naturalesa transcendent de les coses, els signes de l'aire, el primer silenci de la terra. La figura us avisa que sou davant uns paisatges morals, en els quals la perfecció és un mitjà o un simple punt de partida. L'art, ens recorda, és una via de coneixement i d'accés a les coses.

    Un inventari precipitat de suggerències dels quadres que integren l'exposició Pas du tout ens menaria a preguntar-nos si la tradició és excipient o principi actiu, i fins a quin punt aquesta qüestió ha estat decisiva en la molt subtil incorporació d'Angel Pascual a una tradició pictòrica, la del país, definida abundosament pel paisatgisme i necessitada d'empelts periòdics. L'al·lusió reiterada al pi de Formentor --per transferir-ne la càrrega simbòlica a un nou codi-- o la recreació de motius que voregen el tòpic i fins el kitsch --un risc sempre grat a l'artista, que hi juga per des-solemnitzar adesiara una obra sempre densa-- deixen traslluir la fidelitat d'una mirada intemporal compatible amb una sensibilitat fatalment connectada al temps.

    Per això són tan nous els paisatges de sempre, per això els tresquen misteris nòmades i s'hi han reubicat presències i absències. Les mateixes badies de sempre s'obren a mars ignotes i pels boscos circulen remors de brises fins ara quietes. Hi ha atmosferes que arriben als quadres després d'un profitós recorregut des del romanticisme alemany, referències explícites a Rothko i a Hiroshige; i incitacions a compartir l'experiència estètica de cadascú amb l'obra que teniu davant: de fet, a acompanyar amb un silenci actiu el silenci creador de l'artista.

    Aquesta exposició d'Angel Pascual fa obsoleta qualsevol reticència respecte de la vigència dels llenguatges de la tradició. D'altra banda, posa en evidència la mesquinesa artística de la seva aplicació mecànica: i més encara quan les ineptituds pretenen viatjar amb el passaport de la modernitat. La modernitat sorgeix de la mirada intel·ligent sobre els llenguatges explícits o secrets de la tradició, no de la seva adulteració rutinària.

    La trajectòria d'Angel Pascual és, en aquest sentit, irrefutablement exemplar. Amb una discreció insòlita, ha menat una vida d'estudi i de treball, de reflexió. Ja fa molts d'anys que el principal referent geogràfic i històric d'aquesta vida és Campanet, on ha après a mirar simultàniament molt a prop i molt lluny. La lliçó apresa és fonamental, molt simple i molt complexa alhora. Hom la podria resumir provisionalment dient que un bri d'herba és la imatge del món. Aquesta veritat essencial, tan simple, és també tan complexa i misteriosa que només l'artista ens la pot revelar.