|
|
|
|
1.4.
La
Fundació
Gabriel Alomar i
Villalonga (Palma, 1873
- El Caire, 1941)
Els primers anys
Gabriel Alomar i Villalonga neix a Palma el 7
d’octubre de 1873. Era fill de l’oficial d’intendència Joan
Alomar Barbarín i de l’aristòcrata Margarita Villalonga
Puig, emparentada amb els germans Llorenç i Miquel Villalonga.
De fet, va ser pels consells de Gabriel Alomar que Llorenç
Villalonga publicà en català la seva novel·la Mort de Dama, la qual
prologà.
L’any 1880 la família vivia a Àvila, on
començà el batxiller. A la mort de la seva mare el 1882,
ell i la seva germana Aina es traslladaren a Palma. Finalitzà
els seus estudis a l’Institut Balear, on més tard seria
professor. Va tenir com a mestres alguns intel·lectuals
destacats de l’època, que li despertaren una curiositat per
multitud de temes que l’acompanyà tota la vida.
Estudis
En 1888 es traslladà a Barcelona per
cursar els estudis de Dret, abandonant-los pels de Filosofia i Lletres.
Durant la seva estada a Barcelona establí contacte amb els
cercles catalanistes i amb les principals corrents estètiques
que arribaven d’Europa. Quan encara era estudiant començà
a escriure en la publicació palmesana La Almudaina sobre temes literaris
i artístics. Eren els inicis de l’Alomar periodista.
El 1896 acabà la llicenciatura de Filosofia i Lletres, i
començà a ser conegut com a periodista amb els seus
articles a La Almudaina i al
setmanari En Figuera (en
aquest, sota el pseudònim «Biel de la Mel»).
Les primeres passes
d’un intel·lectual
El seu pensament reflecteix les actituds del
Modernisme i d’un nacionalisme d’esquerra no gaire compartit pels
mallorquins del seu temps. Els articles i assaigs que es recullen
són un compendi d’aquest ideari i un exponent de l’estil
apassionat i brillant de l’autor.
Amb la crisi política de la Restauració
començà a estructurar el seu pensament, que es perfila
allunyat de la política de La Lliga (nacionalista però
conservadora) i del republicanisme d’Alexandre Lerroux (pel seu violent
anticatalanisme).
Ja en el context de la Setmana Tràgica es manifestà com a
republicà, liberal, antitradicionalista i anticlerical. Les
seves idees es fonamentaren en Valentí Almirall i els escrits de
L’Avenç
i El Poble Català. Els
esdeveniments d’aquells dies i la repressió posterior li fan
prendre un intens compromís social. Al míting celebrat a
Palma el 31 d’octubre de 1909 va ser l’únic orador que
s’expressà en català. També fou l’únic
relativament respectat per la premsa de dretes. I és que, encara
que molts no comprenguessin les seves idees, era considerat com un dels
intel·lectuals més valuosos de l’illa. Mostra del seu
prestigi fou la relació que mantingué amb alguns dels
erudits més reconeguts de l’època, com ara Unamuno,
Azorín i Pío Baroja.
Les seves tesis nacionalistes foren exposades en dues obres
fonamentals: Catalanisme Socialista
(1910) i Negacions i afirmacions del
catalanisme (1910). Molt preocupat per l’estètica,
teoritzà sobre el Modernisme –moviment amb el qual s’identifica
bona part de la seva producció literària–, tot i que ja
des de 1904 tractà el Futurisme. El seu assaig La estética arbitraria
(1904-1905) va ser una important reacció en contra del
Naturalisme. El 1911 publicà La
columna de foc, on recollia la seva producció
poètica en català, que va ser qualificada de
‘parnassiana’.
La seva obra més popular d’aquest període fou El Futurismo, a partir d’una
conferència impartida a l’Ateneu de Barcelona el 1904. Va ser
una obra escrita abans de què Marinetti publiqués el seu
famós manifest.
Periodista
Bona part del prestigi de Gabriel Alomar es construí a partir de
la seva tasca com a periodista. Mostra d’això va ser la campanya
nacional per demanar la revisió del procés de Francesc i
Guàrdia, i d’un seguit d’articles en contra de la pena de mort i
de la repressió del govern de Maura que marcaren tota una
època.
Tot i que habitualment escrivia en castellà (com en els diaris
progressistes El Imparcial o La Nación, entre d’altres),
també escrigué en català i defensà la
normalització de la llengua.
Des de 1904 va ser col·laborador habitual de El Poble Català, on signava
amb el pseudònim «Fòsfor». Igualment
participava a d’altres publicacions catalanes com La Veu de Catalunya, Puput o L’Esquella de la Torratxa. A
Mallorca publicà diversos articles a El Obrero Balear, portaveu del
socialisme mallorquí, o El
Día.
El període comprés entre 1910 i 1920 suposà la
seva esplendor com a periodista i escriptor. El 1911 sortí a la
llum La columna de foc;
seguirien La guerra a través
de un alma (1917), Verba
(1918) –amb pròleg d’Azorín–, i La formación de sí mismo
(1920).
Catedràtic
Fou professor auxiliar de l’Institut Balear entre 1901 i 1909,
catedràtic de Literatura a Gijón (1911),
catedràtic de Llengua i Literatura castellana a Figueres (1912)
i, al 1920, es traslladà novament a l’Institut de Palma.
Allà ocupà primer la càtedra de Llatí, i
després la d’Història de la Literatura Espanyola. Entre
els seus companys a l’Institut comptà amb destacats
intel·lectuals, i també tingué alumnes tan
rellevants com Bartomeu Rosselló Pòrcel.
Mantingué una dura polèmica amb el filòleg i
canonge Antoni Maria Alcover, que l’atacà per les seves idees
progressistes, a causa de les quals va mantenir bones relacions amb els
sectors més avantguardistes de l’illa i amb la Federació
Socialista Balear. Reincorporat a l’Institut el 1935, ocupà la
càtedra de Llengua i Literatura Espanyola.
Signà el Missatge als
mallorquins i la Resposta als
catalans, on es feia una recapitulació de les relacions
històriques entre Catalunya i les Balears i sobre
l’aportació mallorquina a la Renaixença, i expressava la
voluntat de mantenir en el futur relacions basades en la comunitat de
llengua i, per tant, de cultura. El context de la redacció dels
dos documents era la crisi europea provocada per l’expansió del
feixisme, el nazisme contra el comunisme i els règims
democràtics. Els signaren 153 representants de la cultura de
Mallorca.
El 18 de juliol de 1936 no era a Mallorca sinó a Madrid,
acompanyat del seu fill petit. Va ser nomenat ambaixador a Romania,
però no obtingué el plàcet del govern. Per
gestions del seu amic Nicolau Owler, fou nomenat encarregat de negocis
a El Caire el setembre de 1937. S’hi traslladà, i allà hi
morí el 7 d’agost de 1941.
Família
Gabriel Alomar es casà el 1901 amb la
pollencina Margalida Cifre, amb qui tingué deu fills, entre els
quals destacaren Víctor Alomar Cifre i Joan Alomar Cifre.
Víctor Alomar Cifre (1910 – 1983) fou periodista, tot i que
havia començat a estudiar Medicina a Barcelona. Quan
esclatà la Guerra Civil dirigia el suplement El Obrero Balear juntament amb
Ignasi Ferretjans. Quan el seu pare fou nomenat ambaixador a Egipte,
l’acompanyà com a secretari particular. Després de la
mort del pare, va viure a l’exili fins que tornà a Mallorca el
1950.
Joan Alomar Cifre fou periodista i considerat membre del grup ultraista
mallorquí. També era maçó i formava part de
la Lògia Renovación.
En començar la Guerra Civil es trobava a Mallorca, i va ser
empresonat pels franquistes. Salvà la vida per
intercessió d’amics i deixebles.
Polític
−
El 1916, juntament amb Marcelino
Domingo Sanjuán (1884-1939) i Francesc Layret Foix (1880-1920),
intervé en la fundació del Bloque Republicano Autonomista,
contrari a l’aliança amb el Partit Republicà d’Alexandre
Lerroux (Pacte de Sant Gervasi). En el seu programa electoral es
definia com a republicà i catalanista, defensor de l’autonomia
de Catalunya i alhora reivindicador de les llibertats obreres. El 1917
passà al Partido Republicano
Catalán de Lluís Companys, partit que es
convertiria l’any 1931 en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
L’any 1919 fou elegit diputat per Barcelona per aquest grup. La seva
activitat política i cultural es projectava sobre el Principat
més que sobre Mallorca.
− El 9 de setembre de 1918, al dia
següent de les commemoracions del XII centenari de la Batalla de
Covadonga, publicà un article a la secció Los lunes de El Imparcial, on fa una
exaltació de l’element islàmic.
− El 1920 fundà la Unió
Socialista de Catalunya, per la que fou elegit diputat per Barcelona el
1931. El 9 de juliol d’aquell any prengué possessió del
càrrec, però hi renuncià el 21 d’agost, canviant
el seu escó pel de Mallorca. Participà activament a
l’Avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears, defensant la
federació de territoris autòctons i pensant en una
Federació entre les Illes i Catalunya (l’article 13 de la
Constitució republicana prohibia la federació de les
regions autonòmiques). Va esser nomenat president de la
Comissió d’Instrucció Pública del Congrés.
El 5 de maig de 1933 renuncià formalment a la seva acta de
diputat.
− L’any 1932 fou nomenat ambaixador de
la República a Itàlia (1932-1934), on conegué
Ramón del Valle-Inclán, que llavors era el director de
l’Escola de Belles Arts de Roma.
− El 1937 embarcà a Egipte
juntament amb el seu fill Víctor, on fou nomenat ministre
plenipotenciari pel Govern de la República a El Caire. Acabada
la guerra, va perdre el càrrec, però residí a la
ciutat com a exiliat polític fins el 1941, any en què
morí. Allà també es dedicà a l’ensenyament
i al periodisme, i va escriure a Le
Journal d’Égypte amb el pseudònim «Albert de
Beaurocher».
− El 8 d’agost de 1977 arriben a Palma les despulles de
l’intel·lectual Gabriel Alomar, després de més de
trenta-sis anys fora de l’illa. Per organitzar el retorn, el dia 6
d’agost va tenir lloc una reunió decisiva a la cafeteria
“Almudaina” de Jaume III, que comptà amb representació de
totes les forces polítiques i culturals mallorquines. L’autor de
La ciutat futura
havia tornat de l’exili.
− El 30 de novembre de 1983 l’Ajuntament de Palma el
proclamà fill il·lustre.
La seva obra
− La seva obra literària és fonamentalment
assagística. El seu primer llibre, Un poble que es mor. Tot passant
(1904), recull articles que evoquen les impressions d’Alger i la
defensa de la cultura del nord d’Àfrica, amenaçada pel
colonialisme. Es va editar a Catalunya juntament amb els articles
publicats a El Poble Català,
que representen la seva projecció cap a Barcelona.
− En la conferència titulada El futurisme, pronunciada el 1904 i
publicada l’any següent, perfila el seu pensament literari i
polític, caracteritzat per un catalanisme no únicament
com a moviment literari, sinó amb projecció social i que
fuig de les concepcions romàntiques. És un manifest on
exposa el seu ideari modernista, concebut des d’una perspectiva
nacionalista, regeneracionista i de lluita per vèncer
l’endarreriment de la societat catalana sorgida de la
Restauració.
− Formulà el seu pensament estètic en els
articles de L’estètica
arbitrària (1904-1905).
− El 1906 intervé al I Congrés Internacional
de la Llengua Catalana, amb una conferència que planteja la
unificació de l’ortografia catalana.
− A la conferència De
poetització (1908) exposa que la poesia és
l’expressió de la bellesa i de l’aspecte més sublim de la
vida humana, i l’equipara amb la veritable religió.
− El 1911 publicà el recull poètic La columna de foc.
− El procés Ferrer,
publicat a El Poble Català,
és un notable article demanant la revisió de la condemna
de Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb motiu de la seva
execució i de la de Joan Rull, presentà la
ponència titulada La pena de
mort al Congrés de la Llibertat, celebrat a Barcelona el
1912, que és un breu assaig contra la pena capital (Biblioteca
de la Revista de Catalunya).
− La guerra a
través de un alma (1917) és un recull d’articles
ja publicats, als quals s’afegeixen El
frente espiritual (1918), Verba
(1919), La formación de
sí mismo (1920) i La
política idealista (1923).
|
|
|
|
|
|
|
