 ESPASA
DE L´ALBA |
|
TERRA DE
PAISATGES I
SÍMBOLS
Damià
Ferrà-Ponç
«Espasa
de l'alba» d'Ángel Pascual Rodrigo és
una mostra emblemàtica de la maduresa d'un artista profundament
arrelat a una terra, enlluernat fins a la fascinació per
l'immens llegat cultural del món
de la Mediterrània. Nascut l'any 1951 al poblet de Mallén
(Saragossa), resideix a Campanet des del 1982. Però Mallorca
és,
per a aquest aragonès, alguna cosa més que el teló
de fons del seu estudi. Arribà a la nostra illa ja amb una
sòlida formació i una ferma voluntat innovadora en el
terreny de la plàstica. Han passat més de trenta anys
d'ençà de la seva exposició
a la Galeria 4 Gats, de Palma. Una mostra coetània de la
irrupció
del moviment de la Nova Plàstica, destinat a remoure les
somortes
aigües de l'art a Mallorca al llarg de la dècada de 1970.
Foren
uns anys de fonda i agitada ruptura amb els llenguatges tradicionals
mitjançant la introducció de formes d'expressió
inèdites a casa nostra. Els joves de la Nova Plàstica no
cercaven triomfar per integrar-se còmodament en els
circuïts comercials dels quals abominaven. Ells arribaren per
enderrocar un sistema conformista i asfixiant que venerava mediocritats
localistes mentre es feia burla de les figures més rellevants de
l'art modern. Mallorca sofria, en el terreny de les arts
plàstiques, la dictadura dels beneits que mostraren la seva
força quan impediren que una gran escultura de Joan Miró
—un siurell gegant— fos situada en el parc de la Mar. L'èxit
dels imbècils fou privar Palma d'un símbol
emblemàtic a nivell mundial.
Fa
temps, però, que l'agitada contestació de la Nova
Plàstica és ja història. Els rebels no
aconseguiren enderrocar el sistema. Però, d'aleshores
ençà, res no seria mai més com abans. Continuaren
ben actives les botigues dedicades a la venda d'ensucrats cromos a
l'oli. Però el descrèdit de tal pintura de recepta fou
definitiu.
Les innovacions plàstiques seguiren essent minoritàries
en
un país on la dinàmica econòmica del turisme no
implicà
un canvi de nivell cultural entre els nous rics. Sorgí,
però,
una minoria social oberta a les innovacions que permeté als
artistes
renovadors treballar amb dignitat, aconseguir una relativa
acceptació
de la crítica i deixar la marginació patida en temps
passats.
La fi de la dictadura de Franco, la restauració de la
democràcia
i la instauració d'un nou sistema autonòmic foren factors
decisius
per enfortir i consolidar a Mallorca el procés de
renovació
de les arts plàstiques. Durant el franquisme, les activitats
culturals
foren un refugi que acollí els resistents contra la dictadura.
Així,
arribada la democràcia, la cultura gaudí d'un prestigi
notable.
Per això, els ajuntaments, els consells insulars i el Govern de
les
Illes Balears —tot i estar regits majoritàriament per forces
conservadores—
oferiren als artistes innovadors l'avinentesa de donar-se a
conèixer
a un públic més ampli. Els ahir rebels foren acollits a
la
Llonja, al Casal Solleric i a altres llocs emblemàtics. El
procés
culminà quan un dels artistes de la Nova Plàstica, que
havia
assolit renom internacional, rebé l'encàrrec d'ornamentar
una
capella de la Seu de Mallorca.
És
aquest el context on
trobà una acollida favorable
l'obra d'Ángel Pascual Rodrigo. La seva decisió de fixar
la residència a Campanet
i participar activament en la vida artística de Mallorca
resulten,
així, més entenedores. Fou, d'altra banda, sensible als
corrents
que qüestionaven l'artista entès com una individualitat
irreductible
i propugnaven un art que podia ser elaborat per un equip, com en els
tallers
de pintura i escultura de segles enrere. A Mallorca, la
desmitificació
de la creativitat individual donà lloc a la corrosiva mostra
col·lectiva de Criada 74, on els artistes es posaren d'acord per
fer —amb variants
de color— la mateixa obra. Ángel Pascual Rodrigo, dins aquell
clima de creació col·lectiva, formà, amb el seu
germà
Vicente, un equip de llarga durada: La Hermandad Pictórica
(1971-89).
Com ha evolucionat,
des de la llunyana dècada de 1970, l'art d'Ángel Pascual
Rodrigo? El paisatge és ja present a les seves primeres mostres.
Amb el temps, però, s'ha convertit gairebé en el tema
únic de la seva pintura. Inicialment, les instal·lacions,
les imatges pop-art, els motius arquitectònics, les figures
humanes i altres elements convivien amb els paisatges. Després,
tot el que no és paisatge minva i es va esvaint. Fins i tot els
paisatges perden les figures i les construccions clàssiques. La
tendència culmina en un paisatge que és pura natura: la
mar, els núvols, la neu, els arbres... Mentre Mallorca es
cobreix amb un mantell mortal d'urbanitzacions, ports esportius i
autovies, Ángel Pascual Rodrigo es dedica a recobrar un paisatge
que bé podria ser el que contemplaren els primers homes que
arribaren a l'illa. I, al costat de la pura natura, alguns
símbols: el xiprer, la palmera... manllevats del retaule major
de l'esglesieta de Sant Miquel, de Campanet. La Mallorca que imagina
Ángel Pascual Rodrigo és una terra de paisatges i
símbols. L'artista expressa així el seu rebuig dels
ombrívols temps actuals que ens ha tocat viure. És una
reacció romàntica enfront de la Mallorca real abocada, en
poc temps, a convertir-se en una terra desproveïda d'identitat que
haurà perdut tots els elements clau de la seva personalitat
històrica: l'idioma, la cultura, el paisatge i, fins i tot, les
persones, que es trobaran convertits en estrangers dins el propi
país. Ángel Pascual Rodrigo, romàntic aferrissat,
ens mostra una Mallorca feta de paisatges purs i d'alguns elements
simbòlics. Si la seva pintura fos només un somni,
felicitem-lo per saber somniar en temps de misèria •
|
|||||||||||||||||||||||||||||
