 ESPASA
DE L´ALBA |
| Miquel Oliver
A
Àngel Pascual i
Elvira Ascaso
agafar-se, s'estén a l'horitzó la mar: gladi lluent, des del cap de Ferrut perdent-se més enllà dels puigs d'Alcúdia. Quotidiana mar enlluernadora, tàlem perenne on neix cada dia la llum. Arriben fins ací els crits de fer camí, la veu d'Ulisses ressonant encara. ¿Quins Cicons violents, quin Posidó, podran entenebrir el llarg viatge —aquest afany constant de l'arribada— cap a l'Ítaca que tots desitjam? És més enllà, el paradís, del clos tancat de nimfes i sirenes. Circe ens espera a mig camí: és el risc del miratge. On trobarem la flor blanca? Van passant tots els anys i es fa llarga l'anada i potser sigui això el poema que volies escriure. Si els déus no et
són propicis, camina,
camina...
Que importa l'arribada si un mor caminant! Comentaris
d'Ángel Pascual ES POU BO El seu model no fou el pou semioblidat que deixa el seu nom a l'obra, sinó el coll de la veïnada cisterna interior de Can Moraduix. El vaig voler pintar amb un senzill i màgic aire de rondalla, amb aquell aire de betlem vivent que tenien aquests llocs quan hi arribàrem. Tot just havíem arribat, refugiant-nos d'aquesta màquina tempestuosa que solen denominar progrés i és pitjor que qualsevol retrocés. Era el moment en què acabàvem de fer, com a germandat pictòrica, aquell tomb artístic que el desfermat afany progressista d'aquells anys no podia arribar a comprendre. Llavors ja sabíem que les màquines ens agafarien tard o d'hora. Però encara hi tenim les muntanyes i alguna forma testimonial del nostre record per escapar un poc de les màquines exteriors i interiors. Potser ara s'entendran millor els sentits d'aquella pintura. Recordam aquella estampa de sa Canova, els trobam també a Monnàber Vell (Munawar - el lluminós), als retaules de Sant Miquel i de l'església major. Simbolitzen la concentració extintiva i la irradiació expansiva, l'espasa i la llum. Sorgeixen de la mateixa essència de l'espasa de l'alba i de les fonts Ufanes. Això no obstant, m'he volgut esforçar per presentar aquí la primícia d'un d'aquests projectes: la primera de les quatre entregues de LES MIL I UNA CARES DE N'ALÍ I NA FÀTIMA. Es tracta d'una col·lecció d'estampes digitals sobre la multiplicitat de facetes que ens regalen les nostres muntanyes. Amb un poc d'imaginació i alguna pista es podrà entendre per què de n'Alí i na Fàtima. El projecte global consisteix en vuit estampes. Cada estampa mostra la simple sucessió vertical de nou vistes. Quatre entorn del Massanella i el seu veïnat puig de n'Alí. Les altres quatre, entorn del Tomir i la silueta de la dona dormida. Així doncs, el projecte complet sumarà un total de trenta-sis instants de cada entorn, presos al llarg d'anys des del camí d'Ullaró. I trenta-sis seran els exemplars tirats de cada una de les vuit estampes. Com trenta-sis foren les famoses vistes del mont Fuji estampades per Hokusai al Japó del segle XVIII. Aquí quedam contemplant una vegada més les nostres muntanyes. Des de l'interior del nostre llatí HORTUS CLAUSUS —jardí tancat—. Per envolar-nos amb la imaginació i el record... i continuar volant. Traducció: Miquel
Vives
|
TERRA DE
PAISATGES I
SÍMBOLS
Damià
Ferrà-Ponç
Fa
temps, però, que l'agitada contestació de la Nova
Plàstica és ja història. Els rebels no
aconseguiren enderrocar el sistema. Però, d'aleshores
ençà, res no seria mai més com abans. Continuaren
ben actives les botigues dedicades a la venda d'ensucrats cromos a
l'oli. Però el descrèdit de tal pintura de recepta fou
definitiu.
Les innovacions plàstiques seguiren essent minoritàries
en
un país on la dinàmica econòmica del turisme no
implicà
un canvi de nivell cultural entre els nous rics. Sorgí,
però,
una minoria social oberta a les innovacions que permeté als
artistes
renovadors treballar amb dignitat, aconseguir una relativa
acceptació
de la crítica i deixar la marginació patida en temps
passats.
La fi de la dictadura de Franco, la restauració de la
democràcia
i la instauració d'un nou sistema autonòmic foren factors
decisius
per enfortir i consolidar a Mallorca el procés de
renovació
de les arts plàstiques. Durant el franquisme, les activitats
culturals
foren un refugi que acollí els resistents contra la dictadura.
Així,
arribada la democràcia, la cultura gaudí d'un prestigi
notable.
Per això, els ajuntaments, els consells insulars i el Govern de
les
Illes Balears —tot i estar regits majoritàriament per forces
conservadores—
oferiren als artistes innovadors l'avinentesa de donar-se a
conèixer
a un públic més ampli. Els ahir rebels foren acollits a
la
Llonja, al Casal Solleric i a altres llocs emblemàtics. El
procés
culminà quan un dels artistes de la Nova Plàstica, que
havia
assolit renom internacional, rebé l'encàrrec d'ornamentar
una
capella de la Seu de Mallorca.
És
aquest el context on
trobà una acollida favorable
l'obra d'Ángel Pascual Rodrigo. La seva decisió de fixar
la residència a Campanet
i participar activament en la vida artística de Mallorca
resulten,
així, més entenedores. Fou, d'altra banda, sensible als
corrents
que qüestionaven l'artista entès com una individualitat
irreductible
i propugnaven un art que podia ser elaborat per un equip, com en els
tallers
de pintura i escultura de segles enrere. A Mallorca, la
desmitificació
de la creativitat individual donà lloc a la corrosiva mostra
col·lectiva de Criada 74, on els artistes es posaren d'acord per
fer —amb variants
de color— la mateixa obra. Ángel Pascual Rodrigo, dins aquell
clima de creació col·lectiva, formà, amb el seu
germà
Vicente, un equip de llarga durada: La Hermandad Pictórica
(1971-89).
Com ha evolucionat, des de la llunyana dècada de 1970, l'art d'Ángel Pascual Rodrigo? El paisatge és ja present a les seves primeres mostres. Amb el temps, però, s'ha convertit gairebé en el tema únic de la seva pintura. Inicialment, les instal·lacions, les imatges pop-art, els motius arquitectònics, les figures humanes i altres elements convivien amb els paisatges. Després, tot el que no és paisatge minva i es va esvaint. Fins i tot els paisatges perden les figures i les construccions clàssiques. La tendència culmina en un paisatge que és pura natura: la mar, els núvols, la neu, els arbres... Mentre Mallorca es cobreix amb un mantell mortal d'urbanitzacions, ports esportius i autovies, Ángel Pascual Rodrigo es dedica a recobrar un paisatge que bé podria ser el que contemplaren els primers homes que arribaren a l'illa. I, al costat de la pura natura, alguns símbols: el xiprer, la palmera... manllevats del retaule major de l'esglesieta de Sant Miquel, de Campanet. La Mallorca que imagina Ángel Pascual Rodrigo és una terra de paisatges i símbols. L'artista expressa així el seu rebuig dels ombrívols temps actuals que ens ha tocat viure. És una reacció romàntica enfront de la Mallorca real abocada, en poc temps, a convertir-se en una terra desproveïda d'identitat que haurà perdut tots els elements clau de la seva personalitat històrica: l'idioma, la cultura, el paisatge i, fins i tot, les persones, que es trobaran convertits en estrangers dins el propi país. Ángel Pascual Rodrigo, romàntic aferrissat, ens mostra una Mallorca feta de paisatges purs i d'alguns elements simbòlics. Si la seva pintura fos només un somni, felicitem-lo per saber somniar en temps de misèria • |
